桜 さくら Sakura

Al principi de viure al nou pis vam plantar un cirerer no gaire més alt que jo. La mitat del que hem plantat els anys anteriors s'ha mort. Les tomaqueres van fer tomaquets a l'octubre i es van congelar i la carbaça es va desintegrar. Aquest any no hem cuidat gaire del jardí així que no n'esperàvem gaire gran cosa.

Quan vam plantar el cirerer vaig pensar: "Sé que d'aqui tres anys marxaré d'aquesta casa. Voldria veure aquest cirerer créixer, fer un picnic sota la seva ombra quan floreixi, i gaudir després de les seves cireres. Però no passarà perquè jo marxaré d'aqui tres anys i aquest cirerer és massa jove."

Però sembla que el cirerer volia que mengéssim els seus fruits. Així que m'ha fet molt contenta.

Ara m'agradaria tornar d'aqui 10 o 20 o 30 anys, trucar a la porta i dir: "Gràcies per haver cuidat del cirerer, vosaltres i els anteriors inquilins."
De debó que no voldria que ningú tallés aquest cirerer, però se que d'aqui un any ja no hi podré fer gaire. M'imagino que els següents inquilins potser també seràn d'AMOLF. M'imagino estressats doctorants que no cuiden del jardí, i aquesta dona gran que truca a la porta i els dóna les gràcies per haver cuidat del cirerer.