El Japó és aquell país on viuen els japonesos. Aquells dels que sempre acabo dient: "Japonesos havien de ser". No recomano a ningú visitar el Japó, sinó deixar-se emportar pels japonesos. Com que també m'ho recomano a mi mateixa, sento que definitivament hi haig de tornar!
Després de 24 hores sense dormir Tokyo a les 8 del matí no és gaire diferent a la ciutat de Tekkon krinkreet:
En comptes de pardals hi ha corbs i les cases unifamiliars creixen com bolets en un bosc de gratacels on tu, no ets més que un nan. La ciutat està feta a dues escales, la dels grans edificis imponents i la dels carrerons de poble. Aqui no s'hi veu cap pla urbanístic sinó el resultat de la guerra pel metre quadrat, drenat, és clar, per carrers, ponts, tren, metro subterrani, metro elevat i autopistes.
No hi ha tanta gent com em feia por trobar-me:
o potser si:
Però sempre es pot fugir de l'estrés de la gran ciutat: relaxadament
o revelar-se: a) Vull ser el rei del pirates! b) Karaoke! c) WTF
Es pot saber perquè cada edifici té un karaoke?
Si les opcions anteriors no són suficients, sempre pots fer el friki a Akihabara (AKB):
Aquest lloc és el paradís per fugir del treball: llegeix mangues al manga cafè, acaricia gatets als neko cafè, flirteija amb les cambreres als maid cafè, sigues l'heroi de l'últim videojoc o pasa dures proves per convertir-te en una pop star per aparèixer a l'entrada de tots els pachinkos (AKB48, saber plorar és imprescindible):
De fet no vaig fer res de tot això, així que hi haig de tornar...
Sortint del malson de pensar que tots els japonesos són uns pervertits
i totes les japoneses són més pàmfiles que les protagonistes de Nana o coses pitxors, l'altre cara de Tokyo són els parcs i temples.
La religió al Japó, en aproximació de primer ordre, sembla tant consumista com un centre comercial: a la primera planta podem celebrar el nadal amb el novio (església), a la segona ens podem casar (shinto) i a la tercera hi fem el funeral (budista).
El primer temple que vaig veure en plè cor de Tokyo era un santuari shintoista: el Meiji Jingū (明治神宮) Quan passes el primer Tori (鳥居) saps que passes de l'espai profà al sagrat:
I per als més despistats hi ha els barrils decoratius de sake, ja que la consumsió de sake fa feliç a la gent i l'acosta als deus:
A l'entrada del santuari ens hem de purificar rentant-nos les mans (no se si és tradició però no hi havia tovallola per eixugar-se així que la primera vegada fa gràcia, les altres, a 3ºC no en fa gens...):
神道 (Shinto) vol dir el camí dels deus.
A aquests temples s'hi pot a anar a portar els nens al néixer, als 3 als 5 i als 7 anys per demanar per la seva salut i fer fotos maques:
Pel que vaig veure les mames i els nens van vestits tradicionals, però els papes van de "salary man".
O a casar's-hi:
o a pregar en arbres sagrats marcats per shimenawes (la cordota amb el zig zag blanc):
Aquests arbres estan marcats perquè són els llocs preferits del kodames i no s'han de talar mai:
D'això me n'he assabentat ara... si ho hagués sabut llavors, hauria intentat veure'n un.
Al santuari també s'hi podien deixar altres pregàries, nosaltres vam pregar per "Fun and success":
I després de tanta purificació toca tornar a la Krinkreet Janga:
Aquí no hi ha santuaris de deus que vetllen per nosaltres, sinó eleccions parlamentàries:
Mai he acabat d'entendre bé el mite de Pandora. Segons tinc entès, aquesta mossa tenia una gerra que contenia tots els mals de la humanitat. Un dia, la va obrir per curiositat i tots els mals es van escampar per la Terra. Quan se'n va adonar, de seguida va córrer a tancar-la, però només va ser a temps de deixar-hi l'esperança a dins.
Segur que la història original no era exactament així perquè no em queda gents clar com "tots els mals de la humanitat" ens efecten diferent si són a dins o a fora de la gerra. Però el que em fa més gràcia de tot és que l'esperança es trobava entre "tots els mals de la humanitat".
Dit això, fa unes quantes entrades vaig publicar unes fotos de planters de tomaqueres, carbasses, cols i altres plantetes per l'hortet. No he tornat a parlar del tema, ja que quasi totes van morir. A Amsterdam hi plou un dia si i un altre també i al meu patí no hi fa quasi mai sol. Tenia l'esperança de poder menjar algo del meu hort, però tot es va quedar en la següent foto de l'esquerra:
Un dia parlàvem a la feina de "Guerrilla gardening". Són aquesta gent que se senten impulsats a "decorar" l'entorn urbà posant jardinets a les faroles dels carrers. Al meu barri, no cal anomenar-ho "guerrilla" ja que la pràctica està totalment establerta.
La conversa es va anar animant i vam decidir fer un jardí de guerrilla a l'entrada de la feina. De fet un company va decidir fer-ho i jo només el vaig animar. Amb tants de conills com hi ha a la feina, la tasca va ser tot un repte però al final en va sortir alguna cosa:
També en va sortir una carbassa gegant d'uns 25cm de diàmetre. En la versió millorada de la història: la vaig buidar i en vaig fer una sopa que a tothom li va encantar. En la versió real, 3 quarts estaven podrits i vaig resar perquè ningú agafés mal de panxa.
Volia guardar la carbassa per Halloween així que la vaig penjar per a què se sequés. Però a mesura que passaven els dies la carbassa olorava més i més malament. Vaig posar-hi paper de cuina a dins però la carbassa seguia podrint-se. Tenia l'esperança que aguantés fins a Halloween, així que la mantenia quasi en suero.
Un dia l'alemany de casa se la va mirar, va dir que feia fàstic i la va llençar a la brossa.
Potser no calia llençar la meva esperança a la brossa però el xicot tenia raó, la carbassa no arribaria a Halloween.
No diré que l'esperança és dolenta, però sí que sovint la uso malament:
Com quan dedico molts esforços en projectes que estaven mal plantejats des del principi. Fent-los el boca-a-boca per mantenir-los a flot, i només me n'adono de la realitat quan quan ja fa temps que han tocat el fons del mar.
O com quan sóc incapaç d'acabar alguna cosa perquè m'encega l'esperança d'un resultat final meravellós. Però que al final i al cap, només fujo de donar-ho per acabat ja que això demostraria que el que he fet no és tant genial.
En definitiva, l'esperança és molt útil, però també és cega (no se perquè no he trobat cap al·legoria que la representés cega). Tant important és tenir esperança, com perdre-la; o oblidar-la de tant en tant i així tenir la necessitat de buscar altres opcions.
Quan vius a l'estranger sempre et diuen que has d'anar a l'embaixada o consulat a saludar. Mai he entès molt bé què fan aquesta gent per nosaltres però cada vegada crec que entenc més què NO fan.
Farà dos anys vaig anar al consulat d'Amsterdam a dir-los que estava empedronada a aquesta ciutat. Ells em van fer incriure a les seves llistes, perquè l'Estat sabés on sóc, suposo.
Van venir les eleccions estatals i vaig anar a demanar què havia de fer per votar. Em van dir que jo no havia de fer res; que a l'estar inscrita al consulat no havia de fer res que ja rebria la informació a casa.
Despreocupada de mi, no vaig fer res. No vaig rebre cap informació a casa. Només, un mes més tard vaig rebre la típica carta informant-me que podia depositar el meu vot al col·legi electoral del costat de casa mons pares, a Mataró. Així que no vaig poder votar.
No és la primera vegada que no he pogut votar. Les eleccions estatals anteriors tampoc vaig poder votar però per raons diferents. Estava fent un Erasmus a Suècia. Vaig anar a l'embaixada d'Stockholm a demanar per votar (aquell palauet que està al costat del zoo). Em van fer emplenar uns papers i ells els van enviar des de l'embaixada al que ara suposo que seria la delegació provincial de l’oficina del cens electoral de Barcelona. Sembla que aquesta carta no va arribar mai al seu destí perquè el dia de les eleccions m'esperàven al col·legi electoral del costat de casa els meus pares, a Mataró. Vaig anar a demanar explicacions a l'embaixada d'Stockholm. Ells es van disculpar i van dir que havien perdut la meva solicitud. Ocupada de mi, i prou tonta, no vaig fer res.
Ara que tenim eleccions catalanes VULL votar. Vaig anar al consulat el 10 d'Octubre, en plè horari laboral, ja que només obren pel matí. Per sort no hi havia cua.
Vaig dir que estava inscrita al seu consulat i que venia a solicitar el vot. Em van tornar a dir que no havia de fer res. Després de mitja hora d'insistència per part meva, vaig aconseguir:
1) confirmar la meva inscripció al consulat i que per tant no havia de fer res
2) "aprendre" que defet havia de solicitar que la delegació provincial de l’oficina del cens electoral de Barcelona m'enviés el vot a Amsterdam.
3) aprendre que podia trobar la solicitud a internet i que pertant jo no hi pintava res al consulat
4) aprendre que perquè un treballador del consulat m'imprimís aquest paper des del seu ordinador, abans ha d'anar a parlar amb el cónsul (tot un honor)
5) aprendre que un cop em van donar el paper ells ja no em podíen ajudar en res més.
Vaig anar a la feina i vaig llegir el paper: http://www.maec.es/es/MenuPpal/Consulares/ServiciosConsulares/Espanolesenelextranjero/ParticipacionElectoral/Documents/2012cat_CERA.pdf
Tonta de mi, vaig llegir malament l'apartat del que necessitava i vaig pensar que necessitava tots els elements de la següent llista:
L'andemà vaig tornar al consulat i vaig demanar els dos últims papers de la llista. Al cap de mitja hora d'insistència meva vaig aprendre:
1) que només en necessitava un.
2) que només en necessitava un, i que defet tothom hi posar la fotocòpia del DNI i que per tant no hi pintava res al consulat.
3) que el certificat de nacionalitat, ells no el donen.
4) que no és el seu problema si aquest document (que ells mateixos em van facilitar) està equivocat, però que ells no donen el certificat de nacionalitat, i que de totes maneres no el necessito.
5) que el certificat d'incripció en el registre de matrícula consular sí que el donen i tarden menys de 10 minuts si no tenim en compte el temps d'insistència (tot un honor).
Finalment vaig emplenar aquest formulari i el vaig enviar per correu normal des de la feina a la delegació de Barcelona. Val a dir que d'esprés d'enviar-lo, vaig rebre per correu normal una carta explicant-me el què havia de fer votar. Si hagués arribat abans m'hauria estalviat d'anar al consulat...
Demà passat és la data límit perquè aquesta carta arribi al seu destí. En aquest link que google considera perillós (https://sede.ine.gob.es/ce-votoxcorreo/pages/timeout/frmSessionTimeout.jsf) puc veure si la carta ha arribat i si han tramitat la meva sol·licitud.
La resposta que rebo quan poso les meves dades és:
Així que no tinc ni idea de si:
a) la meva solicitud no ha arribat
b) no se escriure el meu número de DNI i la meva data de naixament
c) no existeixo (tot un honor)
Segons tinc entès, els de la delegació estan revent tantes cartes (155 923 com molt entre les quatre delegacions) que no dónen a l'abast a passar-ho a la web. La web estarà actualitzada dilluns com a molt tard.
Quins WEBS! La data límit per a què ells revin la solicitud és dissabte!
He sentit a dir més d'un vegada que tenir una "healthy paranoia" (paranoia saludable) és indispensable per a ser un bón científic. La segona part, ja la tinc; ara em toca treballar en la primera.
L'altre dia a través del Twitter vaig arribar a un video genial de youtube que em va emocionar.
Jason Yang és un jove music de Los Angeles que tot just s'acaba de graduar en arts. Ara farà uns 11 mesos va publicar al youtube un cover que va fer de l'opening de Game of Thrones (Ramin Djawadi) tocat per ell en violí acústic i elèctric:
El seu video ha estat vist quasi 3 milions de vegades i en Jason avui està de gira amb la Madona.
Dos mesos abans, en Roger Lima, un freelance composer a Sant Diego (White Noise Lab) va dedicar 5 hores per fer aquesta altre versió que també va penjar gratuïtament al youtube:
El que em sembla màgic de la història, és que el director Paolo Dy's de Filipines va decidir ajuntar els dos videos i publicar-ho també al Youtube:
El video porta només 3 dies publicat i té més d'un milió de visites.
M'encanta aquesta història perquè el treball original de l'artista A ha inspirat els artistes B i C. I el treball d'aquests encara ha il·lusionat més a l'artista D que ha volgut provar com sonava tot junt. Això és gaudir del què un fa i ho trobo commovedor.
Però aquesta història no és un cas aïllat. A l'era de l'internet hi ha molts artistes Bs i Cs i Ds que en un altre món no haurien estat artistes, perquè s'han de fer calers, perquè els del seu voltant no reconeixen que eren un artista o perquè no tenien la plataforma per obrir les seves ales.
Estava intentant estudiar una mica de psicologia de l'emoció quan m'he creuat amb la frase :
"No tomámos decisiones racionalmente, sino emocionalmente.[...] Por ejemplo, fumamos porque esperamos una recompensa a corto plazo sin hacer un razonamiento de las consecuencias a largo plazo" (versió totalment adaptada per mi ja que tal i com està escrit al llibre és un rotllasso i ningú seguiría llegint la meva entrada...;)
En aquest moment he recordat les següents fotos que vaig fer ahir a una sèrie d'articles d'higiene/bellesa que venen a HEMA:
Els noms d'aquests articles són:
"YOUR FACE WILL BE WASHED GENTLY" = "LA TEVA CARA SERÀ NETEJADA AMB CURA"
"YOUR FACE WILL BE SUPER CLEAN" = "LA TEVA CARA ESTARÀ SUPER NETA"
"YOUR FACE NEEDS ME TOO!" = "LA TEVA CARA TAMBÉ EM NECESSITA A MI!"
"I WILL RESCUE YOU FROM SPOTS" = "ET RESCATARÉ DELS PUNTS NEGRES"
En sèrio, ¿qui vol un govern tinguent aquestes promeses al supermercat?
Així doncs, amb ganes de procrastinar, he decidit fer un eslògan per al tabac tenint en compte que el contingut ens ha d'afectar a curt plaç. Aquesta és la conclusió més ràpida a la que he arribat:
Farà dues setmanes vaig assistir a un summer school a Còrsega sobre "Com torturar un embrió i extreure'n informació". Per les audiències sensibles, els embrions eren de mosca, peix zebra o gallina i no vam fer cap classe pràctica, sinó que només vam observar pel·lícules que altre gent havia fet gastant-se els impostos dels ciutadans. I no, jo no treballo amb embrions, així que no sé pas què carai i feia excepte que el lloc era una passada:
vista des de l'institut
de camí a les classes (8:30am)
Vaig estar a Cargèse, un poble amb dues esglésies, l'una catòlica i l'altre ortodoxa, i un sol capellà.
Definitivament tot és molt maco, ¿o no?
El que no diuen les fotos és que a Còrsega si no parles Francès no te n'enteraràs de res, i si el parles, et miraran malament. No cal obrir la vikipedia per adonar-se que aquesta illa les ha passades totes. Els pobles són petits i els cementiris grans. Pels camins hi ha cases ensorrades on només s'aguanta l'enreixat. Fins i tot el formatge és tant vell que en surten cucs. Per molta ginesta que hi posis, aquesta illa és trista. No es tracta d'un paradís per als francesos ni d'un lloc per fer-hi summer schools; aquesta illa és dels corsos.
