Maleïda esperança

Mai he acabat d'entendre bé el mite de Pandora. Segons tinc entès, aquesta mossa tenia una gerra que contenia tots els mals de la humanitat. Un dia, la va obrir per curiositat i tots els mals es van escampar per la Terra. Quan se'n va adonar, de seguida va córrer a tancar-la, però només va ser a temps de deixar-hi l'esperança a dins.

Segur que la història original no era exactament així perquè no em queda gents clar com "tots els mals de la humanitat" ens efecten diferent si són a dins o a fora de la gerra. Però el que em fa més gràcia de tot és que l'esperança es trobava entre "tots els mals de la humanitat". 


Dit això, fa unes quantes entrades vaig publicar unes fotos de planters de tomaqueres, carbasses, cols i altres plantetes per l'hortet. No he tornat a parlar del tema, ja que quasi totes van morir. A Amsterdam hi plou un dia si i un altre també i al meu patí no hi fa quasi mai sol. Tenia l'esperança de poder menjar algo del meu hort, però tot es va quedar en la següent foto de l'esquerra:


Un dia parlàvem a la feina de "Guerrilla gardening". Són aquesta gent que se senten impulsats a "decorar" l'entorn urbà posant jardinets a les faroles dels carrers. Al meu barri, no cal anomenar-ho "guerrilla" ja que la pràctica està totalment establerta.

Guerrilla Garden a Amsterdam (via 24 Oranges)

La conversa es va anar animant i vam decidir fer un jardí de guerrilla a l'entrada de la feina. De fet un company va decidir fer-ho i jo només el vaig animar. Amb tants de conills com hi ha a la feina, la tasca va ser tot un repte però al final en va sortir alguna cosa:

També en va sortir una carbassa gegant d'uns 25cm de diàmetre. En la versió millorada de la història: la vaig buidar i en vaig fer una sopa que a tothom li va encantar. En la versió real, 3 quarts estaven podrits i vaig resar perquè ningú agafés mal de panxa.
Volia guardar la carbassa per Halloween així que la vaig penjar per a què se sequés. Però a mesura que passaven els dies la carbassa olorava més i més malament.  Vaig posar-hi paper de cuina a dins però la carbassa seguia podrint-se. Tenia l'esperança que aguantés fins a Halloween, així que la mantenia quasi en suero.
Un dia l'alemany de casa se la va mirar, va dir que feia fàstic i la va llençar a la brossa.

Potser no calia llençar la meva esperança a la brossa però el xicot tenia raó, la carbassa no arribaria a Halloween.

No diré que l'esperança és dolenta, però sí que sovint la uso malament:

Com quan dedico molts esforços en projectes que estaven mal plantejats des del principi. Fent-los el boca-a-boca per mantenir-los a flot, i només me n'adono de la realitat quan quan ja fa temps que han tocat el fons del mar.

O com quan sóc incapaç d'acabar alguna cosa perquè m'encega l'esperança d'un resultat final meravellós. Però que al final i al cap, només fujo de donar-ho per acabat ja que això demostraria que el que he fet no és tant genial.

En definitiva, l'esperança és molt útil, però també és cega (no se perquè no he trobat cap al·legoria que la representés cega).  Tant important és tenir esperança, com perdre-la; o oblidar-la de tant en tant i així tenir la necessitat de buscar altres opcions.

núr