El Japó és aquell país on viuen els japonesos. Aquells dels que sempre acabo dient: "Japonesos havien de ser". No recomano a ningú visitar el Japó, sinó deixar-se emportar pels japonesos. Com que també m'ho recomano a mi mateixa, sento que definitivament hi haig de tornar!
Després de 24 hores sense dormir Tokyo a les 8 del matí no és gaire diferent a la ciutat de Tekkon krinkreet:
En comptes de pardals hi ha corbs i les cases unifamiliars creixen com bolets en un bosc de gratacels on tu, no ets més que un nan. La ciutat està feta a dues escales, la dels grans edificis imponents i la dels carrerons de poble. Aqui no s'hi veu cap pla urbanístic sinó el resultat de la guerra pel metre quadrat, drenat, és clar, per carrers, ponts, tren, metro subterrani, metro elevat i autopistes.
No hi ha tanta gent com em feia por trobar-me:
o potser si:
Però sempre es pot fugir de l'estrés de la gran ciutat: relaxadament
o revelar-se: a) Vull ser el rei del
pirates! b) Karaoke! c) WTF
Es pot saber perquè cada edifici té un karaoke?
Si les opcions anteriors no són suficients, sempre pots fer el friki a Akihabara (AKB):
Aquest lloc és el paradís per fugir del treball: llegeix mangues al manga cafè, acaricia gatets als neko cafè, flirteija amb les cambreres als maid cafè, sigues l'heroi de l'últim videojoc o pasa dures proves per convertir-te en una pop star per aparèixer a l'entrada de tots els pachinkos (AKB48, saber plorar és imprescindible):
De fet no vaig fer res de tot això, així que hi haig de tornar...
Sortint del malson de pensar que tots els japonesos són uns pervertits
i totes les japoneses són més pàmfiles que les protagonistes de
Nana o
coses pitxors, l'altre cara de Tokyo són els parcs i temples.
La religió al Japó, en aproximació de primer ordre, sembla tant consumista com un centre comercial: a la primera planta podem celebrar el nadal amb el novio (església), a la segona ens podem casar (shinto) i a la tercera hi fem el funeral (budista).
El primer temple que vaig veure en plè cor de Tokyo era un santuari shintoista
: el Meiji Jingū (明治神宮)
Quan passes el primer Tori (鳥居) saps que passes de l'espai profà al sagrat:
I per als més despistats hi ha els barrils decoratius de sake, ja que la consumsió de sake fa feliç a la gent i l'acosta als deus:
A l'entrada del santuari ens hem de purificar rentant-nos les mans (no se si és tradició però no hi havia tovallola per eixugar-se així que la primera vegada fa gràcia, les altres, a 3ºC no en fa gens...):
神道 (Shinto) vol dir el camí dels deus.
A aquests temples s'hi pot a anar a portar els nens al néixer, als 3 als 5 i als 7 anys per demanar per la seva salut i fer fotos maques:
Pel que vaig veure les mames i els nens van vestits tradicionals, però els papes van de "salary man".
O a casar's-hi:
o a pregar en arbres sagrats marcats per shimenawes (la cordota amb el zig zag blanc):
Aquests arbres estan marcats perquè són els llocs preferits del kodames i no s'han de talar mai:
D'això me n'he assabentat ara... si ho hagués sabut llavors, hauria intentat veure'n un.
Al santuari també s'hi podien deixar altres pregàries, nosaltres vam pregar per "Fun and success":
I després de tanta purificació toca tornar a la Krinkreet Janga:
Aquí no hi ha santuaris de deus que vetllen per nosaltres, sinó eleccions parlamentàries:
つぐく。。。
